Feeling Alive [El potencial performatiu del comissariat]

von Florian Malzacher

In: Pausa 42 (2020).
www.revistapausa.cat


En aquest article, el dramaturg i comissari independent Florian Malzacher acosta l’acte del comissariat al fet performatiu. A través d’un recorregut per diverses iniciatives que van més enllà de les arts en viu o de la pràctica visual, com ara peces site specific dins dels habitatges d’un bloc de pisos o una exposició dansada dins l’àmbit museístic, analitza quin és el futur de les tasques de direcció, dramatúrgia o programació en aquest context i com aquestes poden transcendir les convencions dels espais en què s’inscriuen, posant-los a prova o utilitzant-los a contracorrent.

El concepte de comissariat ha arribat al camp de les arts escèniques, i amb ell el fet que programar actuacions artístiques, obres de teatre, peces de dansa o de música pot ser més que seleccionar o produir espectacles i després incloure’ls en una franja horària i en un espai. És necessari posar les obres en contextos més amplis, fer-les interactuar les unes amb les altres i amb el món que les conforma. I hi ha la possibilitat de crear una experiència col·lectiva no només amb la representació en si mateixa, sinó́ també́ convertint un programa, un festival, una activitat o un espai en un lloc més gran de comunicació i comunió.

Encara que conceptes com comissariat estan clarament més elaborats dins del camp de les arts visuals que dins les arts escèniques, la relació entre ambdues esferes és més reciproca del que sovint es reconeix. Al capdavall, no és casual que Harald Szeemann, en molts sentits el prototip de comissari contemporani, comparés la seva feina amb la d’un director de teatre, i que la teòrica de l’art Beatrice von Bismarck emfatitzi la proximitat de la tasca d’un comissari d’exposicions a la d’un dramaturg.

Però prendre seriosament la idea de Szeemann d’escenificar exposicions ens porta encara més lluny. Posa damunt la taula com el comissariat no només adopta (sovint sense cap mena de coneixement) les eines del teatre, representació i coreografia, sinó com podria beneficiar-se encara més gràcies a aquestes pràctiques en integrar conscientment les seves estratègies i tècniques i entendre el comissariat com a fet performatiu.

Representar la performativitat

La impressionant (i de vegades exagerada) trajectòria del concepte perfomativitat va començar amb els actes de parla de J. L. Austin, introduïts en el seu conjunt de conferències How to Do Things with Words (1955). Com a precursor de la idea de performativitat, va descriure els enunciats verbals que exerceixen la capacitat transformadora d’un acte que constitueix o canvia la realitat. A principis dels anys noranta, el discurs lingüístic d’Austin va ser la base de Judith Butler per a la seva interpretació radical de gènere com quelcom que es realitza i es construeix a través del discurs o l’acció física: la realitat com a construcció́ social que sorgeix repetint i citant permanentment. Tal com es descriu a Bodies that Matter (1993), la performativitat de Butler és «aquell poder reiteratiu del discurs que produeix els fenòmens que regula i limita».

Encara que les definicions de performativitat són nombroses, sovint contradictòries i amb freqüència força vagues, la majoria estan connectades a la creença constructivista que no hi ha conceptes fixos d’objectivitat, realitat o veritat i que tot es construeix individualment, influenciat pel context i la interacció.

Des dels discursos etnogràfics i antropològics van arribar impulsos influents als estudis de teatre i de l’espectacle seguint els arguments lingüístics: el terme cultural performance fou encunyat el 1959 per l’etnòleg Milton Singer al seu llibre Traditional India: Structure and Change. Singer creia que, en moltes cultures, les representacions com danses, teatre i rituals (definides per tenir una dramatúrgia, una divisió entre l’intèrpret i el públic, una durada determinada, un motiu i lloc específics, etc.) permeten donar seguretat a les persones respecte a les seves tradicions i identitats. L’antropòleg Victor Turner va continuar desenvolupant el concepte de cultural performance, que va ser adoptat per autors teatrals i teòrics com Richard Schechner, un col·laborador de Turner que va aplicar els seus descobriments al teatre i els va donar encara més impuls. Per més diferents que siguin totes aquestes nocions del fet performatiu, totes destaquen d’una manera o altra la seva capacitat de construir la realitat, tal com explica Shannon Jackson en aquest llibre.

Encara hi ha un altre corrent en l’ús del terme performatiu, igualment vague i a més a més força col·loquial. Descriu, de nou en paraules de Jackson, treballs artístics que són «com teatre però no teatre», principalment «per tenir un paraigua sota el qual agrupar tota una sèrie de treballs interdisciplinaris en temps, espai, amb cossos, en trobades relacionals». Jackson ho anomena «l’ús intermedial del vocabulari performatiu» que sovint «posa de manifest la de vegades productiva, de vegades incòmoda, relació entre les arts escèniques i les arts visuals».

Tenint en compte Szeemann, el concepte de «com teatre però no teatre», tot i que sovint es rebutja per massa literal, obre un ventall de possibilitats quan s’aplica als processos i productes de comissariat: com poden el coneixement de la dramatúrgia, la gestió́ del temps, la narrativa, l’ús de l’espai, la presència del públic, la dramatització, etc., factors que ja eren importants en la definició de Singer de cultural performance, conformar la tasca del comissariat?